Hoy os traigo un fragmento del libro de Esther Sanz. Se trata de la leyenda que da nombre al libro, la leyenda de los corazones dormidos.
Os lo pongo en catalán porque es la lengua en la que lo he leído, ¡espero que os guste!
Hi havia fa molts anys una jove princesa anomenada Odèlia. Els seus pares, que desitjaven que algun dia es convertís en una reina justa, l'havien educada amb duresa i disciplina. Els jocs, les rialles, els petons i les carícies es consideraven distraccions que la podien desviar del seu noble destí.
Un dia fatal, els reis es van morir i Odèlia va prendre possessió del regne. Va assumir les seves obligacions amb fermesa sense vessar ni una llàgrima, ja que no hi havia temps per perdre. Seguint l'exemple dels seus pares, va treballar de valent perquè aquelles terres fossin pròsperes i els seus súbdits complissin al peu de la lletra lleis i normes. La jove reina suposava que eren feliços.
A ella, li agradava la solitud. Fins a ta punt que, a vegades, es malfiava de la seva pròpia ombra. Cada vespre, un cop acomplerts tots els seus deures, es retirava allí on el silenci es feia audible.
Moguda per un estrany desig, un dia va muntar el seu cavall i es va allunyar del regne. Després de passar hores cavalgant per camins empolsegats, va arribar a un bonic i frondós bosc. De sobte, va deixar de banda les seves obligacions i va sucumbir a la temptació de reposar en aquell preciós lloc.
Estava asseguda en una pedra blanca quan tot d'una va descobrir un cor tallat amb una inscripció a dins:
"Maria Abat va viure cinc anys, cinc mesos, una setmana i tres dies". Es va esglaiar en adonar-se que aquella pedra era una làpida.
Odèlia era una dona dura, però va sentir tristesa de pensar que en aquell lloc hi havia enterrada una nena tan petita.
Va mirar al voltant i va veure altres pedres semblants. Totes tenien un cor dibuixat amb un text gravat a l'interior.
"Alfons Ruiz va viure sis anys, nou mesos i dues setmanes", va llegir en una altra.
Odèlia es va conmocionar.
Aquell lloc tan bonic era un cementiri de criatures. a totes les làpides hi havia un difunt. Li va impactar comprovar que el qui havia viscut més temps a penes havia superat els deu anys.
Aclaparada per una terrible aflicció, es va asseure i es va posar a plorar per aquelles pobres criatures que havien tingut vides tan breus.
El cuidador del cementiri, que passava per allí en aquell moment, la va sentir plorar i s'hi va acostar. La va observar una estona en silenci abans de preguntar-li:
-Plores per algún familiar?
-No, no -va respondre, eixugant-se les llàgrimes-. Ploro per aquests infants morts. Què li passa, a aquest regne? Quina terrible maledicció pesa damunt seu que us obliga a construir un cementiri només per a criatures?
El vellet va somriure i va dir:
-No és cao maledicció. Es tracta d'un vell costum.
-Que potser teniu el costum de matar infants? -va dir ella, aixecant-se i desmbainant l'espasa.
-És clar que no! Guardi's l'espasa i l'hi explicaré.
Odèlia va obeir.
-En aquest regne, quan un jove fa disset anys, el nostre rei li regala una llibreta, com aquesta que tinc aquí - va dir traient-se un quadernet de la butxaca.
Ella el va agafar, encuriosida, i el va obrir.
-Hi anotem cada instant en què estimem de debó. Només compten els moments en què un amor pur ens envaeix el cor adormit. -El vellet va fer una pausa abans de continuar-: Cada vegada que una persona viu intensament un moment així, obre la llibreta i ho anota. A l'esquerra, descriu la situació: un primer petó, una declaració apassionada, el naixement d'un fill... I a la dreta, quant va durar aquesta sensació d'amor intens, aquesta experiència en què el cor semblava que estava a punt de sortir-li del pit. Quan es mor algú, obrim la seva llibreta, sumem el que ha estimat i ho inscrivim a la seva tomba. Al bosc dels cors adormits només compta aquest temps, perquè per a nosaltres és l'únic viscut.
Mentre calvalcava de tornada al seu regne, el cor d'Odèlia es va acomiadar de l'infant que habitava la seva tomba.
Un dia fatal, els reis es van morir i Odèlia va prendre possessió del regne. Va assumir les seves obligacions amb fermesa sense vessar ni una llàgrima, ja que no hi havia temps per perdre. Seguint l'exemple dels seus pares, va treballar de valent perquè aquelles terres fossin pròsperes i els seus súbdits complissin al peu de la lletra lleis i normes. La jove reina suposava que eren feliços.
A ella, li agradava la solitud. Fins a ta punt que, a vegades, es malfiava de la seva pròpia ombra. Cada vespre, un cop acomplerts tots els seus deures, es retirava allí on el silenci es feia audible.
Moguda per un estrany desig, un dia va muntar el seu cavall i es va allunyar del regne. Després de passar hores cavalgant per camins empolsegats, va arribar a un bonic i frondós bosc. De sobte, va deixar de banda les seves obligacions i va sucumbir a la temptació de reposar en aquell preciós lloc.
Estava asseguda en una pedra blanca quan tot d'una va descobrir un cor tallat amb una inscripció a dins:
"Maria Abat va viure cinc anys, cinc mesos, una setmana i tres dies". Es va esglaiar en adonar-se que aquella pedra era una làpida.
Odèlia era una dona dura, però va sentir tristesa de pensar que en aquell lloc hi havia enterrada una nena tan petita.
Va mirar al voltant i va veure altres pedres semblants. Totes tenien un cor dibuixat amb un text gravat a l'interior.
"Alfons Ruiz va viure sis anys, nou mesos i dues setmanes", va llegir en una altra.
Odèlia es va conmocionar.
Aquell lloc tan bonic era un cementiri de criatures. a totes les làpides hi havia un difunt. Li va impactar comprovar que el qui havia viscut més temps a penes havia superat els deu anys.
Aclaparada per una terrible aflicció, es va asseure i es va posar a plorar per aquelles pobres criatures que havien tingut vides tan breus.
El cuidador del cementiri, que passava per allí en aquell moment, la va sentir plorar i s'hi va acostar. La va observar una estona en silenci abans de preguntar-li:
-Plores per algún familiar?
-No, no -va respondre, eixugant-se les llàgrimes-. Ploro per aquests infants morts. Què li passa, a aquest regne? Quina terrible maledicció pesa damunt seu que us obliga a construir un cementiri només per a criatures?
El vellet va somriure i va dir:
-No és cao maledicció. Es tracta d'un vell costum.
-Que potser teniu el costum de matar infants? -va dir ella, aixecant-se i desmbainant l'espasa.
-És clar que no! Guardi's l'espasa i l'hi explicaré.
Odèlia va obeir.
-En aquest regne, quan un jove fa disset anys, el nostre rei li regala una llibreta, com aquesta que tinc aquí - va dir traient-se un quadernet de la butxaca.
Ella el va agafar, encuriosida, i el va obrir.
-Hi anotem cada instant en què estimem de debó. Només compten els moments en què un amor pur ens envaeix el cor adormit. -El vellet va fer una pausa abans de continuar-: Cada vegada que una persona viu intensament un moment així, obre la llibreta i ho anota. A l'esquerra, descriu la situació: un primer petó, una declaració apassionada, el naixement d'un fill... I a la dreta, quant va durar aquesta sensació d'amor intens, aquesta experiència en què el cor semblava que estava a punt de sortir-li del pit. Quan es mor algú, obrim la seva llibreta, sumem el que ha estimat i ho inscrivim a la seva tomba. Al bosc dels cors adormits només compta aquest temps, perquè per a nosaltres és l'únic viscut.
Mentre calvalcava de tornada al seu regne, el cor d'Odèlia es va acomiadar de l'infant que habitava la seva tomba.
¿Os gusta la leyenda?
¿Cuanto tiempo creéis que ha vivido vuestro corazón despierto?
¡Es interesante pensarlo!
Un besoo!
Escribir no es más
que jugar con las palabras.
Tengo ganas de leerlo! Aunque quizás me espere a que salga el tercero y así los leo todos de una ^^ Besos!
ResponderEliminar