Como lo prometido es deuda, aquí os dejo una selección de los mejores fragmentos de "Un haiku per a l'Alícia" de Francesc Miralles. Perdonad que estén en catalán, pero no me he atrevido a traducirlos, no me considero con suficiente nivel de la lengua para eso :$
¡Espero que los disfrutéis!
ATENCIÓN: ¡Los que tienen ** contienen spoilers!
-----------------------------------------------------------------
(Dins del capítol: La lectura)
TENIR VERSUS ESTIMAR:
El verb tenir i el verb estimar entraren un dia en guerra. [...]
T. - No hi ha res com tenir; tenir sort, riquesa, plaer, desig i...
E. -...feblesa - intenvingué el verb estimar.
El seu contrincant va dir:
T.- Feblesa? Qui vol la feblesa?
E. -El que vol tenir.
El verb tenir va esclatar a riure:
T.-Com pots dir-ne feblesa, de tenir!
E. -Feblesa de cor, si més no. La vida és feliç en la mesura que un t'esborra del seu vocabulari...
T.-Explica'm per què.
E.-Doncs és ben senzill: en lloc de dir <<tinc un amic>>, fóra millor dir <<estimo un amic>>. Ho has entès?
T.-Entenc que no tens raó.
E.-És veritat, no en tinc. Estimar ja es suficient, per mi. Qui estima no necessita raó, ni li cal res, perquè sense tenir res ho té tot.
I, d'aquesta manera, el verb estimar va quedar victoriós sobre el verb tenir. Però com que el primer era tan generós, va permetre al seu germà seguir formant part del vocabulari, on desafortunadament continua sent molt sol·licitat.
-----------------------------------------------------------------
(Dins del capítol: Quan érem àngels)
A Fedre, Plató diu que els mortals som àngels caiguts. En un principi, els éssers humans érem lliures. Amb l'ajuda d'unes ales, seguíem la comitiva dels déus per tal de contemplar la bellesa en estat pur.[...] Quan erem àngels,seguíem la comitiva dels déus, i cadascú era transportat per un carro de cavalls. [...] Aquest carro està tirat per dos cavalls: un de noble i bo, i un altre de rebel i mesquí. Mentre seguim la comitiva encapçalada per Zeus, hi ha una lluita entre tots dos cavalls. El cavall bo vol arribar al seu destí i tira amb força cap endavant, però el cavall mesquí es desboca i fa desequilibrar el carro, amb el perill de fer caure el genet. [...]Segons la nostra fermesa o grau de perfecció, podrem dominar millor o pitjor el vehicle. En tot cas, haurem tingut sort si abans de perdre l'equilibri podem treure el cap pel forat i contemplar, encara que sigui per un instant, aquesta bellesa ideal. Abans o després el nostre carro ha bolcat, si no no seríem aquí. Ens hem precipitat a la Terra i ens hem trencat les ales. Som o no som àngels caiguts?
[...]
Qui ha aconseguit veure alguna cosa té un do especial per a la bellesa i, tot i que ha oblidat ja la seva existència d'àngel i la seva caiguda, cada cop que veu una cosa bella, és a dir, que reflecteix aquesta bellesa original, se sent excitat i torbat. Això passa especialment quan es contempla una persona que poseeix una mica d'aquesta bellesa. L'observador es trasbalsa i el cos no li respon. No sap per què li passa tot això, però la raó és que està començant a recordar tot allò que un dia -quan volava amb els déus- va aconseguir veure. I sabeu què?[...] Quan un es retroba amb la bellesa d'aquesta manera, sent un malestar, una picor a tot el cos, i és per què li tornen a crèixer les ales. Per això, si la persona que ha provocat en nosaltres aquest miracle s'allunya, no ho podem soportar i anem bojos tractant de recuperar-la, perquè tan bon punt marxa la font de bellesa, els porus de l'ànima per on brotaven les ales s'assequen i es van tancant fins que queden com abans. I vivim novament closos a la presó del cos. Això, els humans ho anomenem Amor.
-----------------------------------------------------------------
** (Dins del capítol: La capsa del gegant)
La nit era extraordinariament clara[...]M'havia assegut al moll a contemplar els estels, acaronat per un vent suau que feia més agradable encara aquella visió sublim. [...]
M'agradava estar allà, al pont de fusta on acaba Barcelona i comença el mar.
Volia submergir-me en el cel estelat, ja que no era capaç de submergir-me en el meu interior, on s'agitaven sentiments de foc.
Llavors va passar una cosa totalment imprevista. [...]Era una mà. Una mà freda i decidida que -venint de darrere, a traïció- em va tapar els ulls.[...]Però l'ensurt va ser encara més gran quan una veu inconfusible va preguntar-me:
-Et creixen les ales?
[...]
-Seu al meu costat- vaig demanar-li, tremolant de tenir-la tan a prop per a mi sol.
Sorprenentment, ho va fer. I vam estar una bona estona sense dir-nos res, només mirant la nit sobre Barcelona.
[...]
-A tu et passa com a tothom- va dir-me l'Alícia molt fluixet, a cau d'orella-. Et capfiques pel passat i pel futur; no saps viure. Sempre preocupat pel que et falta, ets incapaç de gaudir del que tens. Hauries de deixar de pensar en el que no hi ha.
No em vaig atrevir a dir res. Tenia un còctel de sentiments -tristos, alegres, confosos-, i preferia callar per no esguerrar-ho tot. No sabia si em parlava una persona o un àngel; probablement, ella era totes dues coses.
-T'hauries d'estar quiet. Com ara. Ara estàs molt bé, estirat i amb els ulls tancats. Ets capaç de quedar-te així deu minuts més?
-Sí- vaig contestar, encara que la veritat era que no n'estava convençut.
-T'agafo la paraula. No has de pensar en res. No pensis en el que t'acabo de dir, ni en el que passarà després. D'acord?
No vaig contestar, perquè la meva resposta s'hauria referit a una pregunta que ja era passat, i hauria perdut el moment.
-Conforma't a ser aquí, on ets ara. No busquis més. Com si tot comencés i acabés en aquest instant.
Les onades, només sentia les onades que gronxaven les seves paraules com si fossin de paper. Eren paraules suaus i alhora fermes, i pertanyien a una voluntat a la qual no podia fer altra cosa que sotmetre'm. Finalment va dir:
-Et vull fer un regal. Si saps viure el moment, podràs apreciar-lo.
I tot d'una vaig sentir els seus llavis sobre els meus. Em va fer un petó breu i tendre, tal com ho hauria fet una nena petita.
Després, les seves passes allunyant-se i les explosions del meu cor.
-----------------------------------------------------------------
(Dins del capítol: La sospita)
Els que tingueu amor, gaudiu-ne abans que no es marceixi. Els que no en tingueu, no us hi amoïneu. Sigueu pacients. L'amor arriba quan un menys s'ho espera.
-----------------------------------------------------------------
**(Dins del capítol: L'eternitat)
Un cop vaig sentir dir a un il·luminat que, quan morim, l'última imatge que o sensació és el que ens queda gravat per a tota l'eternitat. Per això- segons ell- el suïcida li està reservada una última imatge d'horror de la qual mai es deslliurarà, i aquest és el seu infern. Si això fos veritat, a mi m'hauria agradat morir en l'instant en que els llavis de l'Alícia tocaven els meus, i emportar-me el petó a l'eternitat.
<<Ho veus? No saps viure el moment>>, m'hauria dit ella si m'hagués vist en aquell estat. <<Per una vegada, t'equivoques>>, li hauria contestat; <<precisament perquè vaig viure aquell moment, no sé com viure els milions de moments en què tu no hi ets.>>
-----------------------------------------------------------------
** (Dins del capítol: El ballet invisible )
Si no hagués tingut cap esperança, hauria estat tranquil i resignat, com els àngels que cauen a la Terra sense haver contemplat la bellesa. Però jo l'havia vista. Aquell petó ho havia engegat tot a rodar i ara era un nàufrag al mar de la incertesa. Precisament perquè hi havia una petita possibilitat, jo agonitzava per ella.
-----------------------------------------------------------------
(Dins del capítol: L'antipoema)
ANTIPOEMA DE L'EXISTÈNCIA
Ja ho sé,
sembla un titular de revista,
una proposta buida, però:
<<Has tingut mai la temptació de viure?>>
I no dic viure com qui diu:
<<la vida és així>>;
em refereixo a VIURE amb lletres majúscules
més enllà de la rutina del <<què hi farem>>.
No vull passar pel món de puntetes
-matí, tarda, nit, matí;
de dilluns a divendres, però dissabte festa;
menjar, beure, treballar i dormir-.
Hi ha d'haver altres accepcions,
altres significats per al mot VIURE
fora del diccionari de la realitat quotidiana.
Per si em vols acompanyar, et repetiré la pregunta:
<<Has tingut mai la temptació de viure?>>
-----------------------------------------------------------------
