Una vez más perdonad que estén en catalán, pero como en todas las ocasiones en que cito partes de un libro leídos en esa lengua, no me atrevo a traducir los textos al castellano, puesto que como sabéis no tengo ese nivel ni aspiro a dedicarme a esa profesión.
¡Espero que los disfrutéis!
ATENCIÓN: ¡Los que tienen ** contienen spoilers!
-----------------------------------------------------------------
Cabe destacar las constantes menciones de esta saga a los grandes clásicos de la literatura inglesa, los cuales aparecen en las clases de esa asignatura impartidas por la señora Bethany. En esta novela se habla del clásico Romeo y Julieta, y es que la protagonista debe hablar de los defectos que esa obra tiene. La crítica que Bianca comenta en clase es lo poco que los enamorados se conocían, y esto le lleva a hacerse una reflexión sobre si su situacion con Lucas es la misma. A continuación os cito el fragmento en el que lo piensa:
** (Dins del capítol dotze)
Ens coneixíem gaire, en Lucas i jo? Ens havíem conegut feia més d'un any, i des del començament havia notat una connexió entre nosaltres. Però la trobada que no havíem pogut tenir a Riverton m'havia fet pensar en les poques vegades que havíem estat junts i en les poques oportunitats que havíem tingut de demostrar reament com érem i què era el que ens importava a la vida.
I si érem com Romeu i Julieta i ho estàvem arriscant tot massa d'hora?
Aleshores vaig recordar estar asseguda en aquella mateixa biblioteca amb en Lucas i com la llum que penetrava pel vitrall de la finestra li havia transformat els cabells de color de bronze. Vaig recordar que em deia que amb cinc anys s'havia escapat amb un paquet d'Oreos i un tirador. Vaig recordar quan ens emprovàvem roba estrafolària a la botiga de roba vintage de Riverton i com flirtejàvem a la glorieta i el que vaig sentir quan ens vam besar per primer cop.
Vaig recordar quan em va dir que m'estimava malgrat que era una vampira, malgrat que l'havien pujat per odiar sempre els vampirs. I vaig recordar també quan jeia a sota meu i m'oferia amb el cos arquejat el seu coll perquè el pogués mossegar, m'havia ofert la seva pròpia sang voluntàriament.
No eren capricis. Era amor. Podia ser que no sabés moltes coses, però d'allò n'estava segura.
Amb un somriure als llavis vaig tancar la llibreta i vaig tancar també els ulls. Així era molt millor deixar-se perdre en els records. Encara que hagués de fer veure cada dia que ja no trobava a faltar en Lucas, com a mínim podía ser tan fidel tant a ell com a allò que compartíem. El temps que havíem de passar separats no importaria si em podia mantenir ferma. No deixaria que m'inundés la tristesa pensant en tot allò que la nostra relació no podia tenir, al contrari, havia de pensar en tot allò increïble que ja teníem. Havia arribat l'hora de deixar de lamentar-se i començar a celebrar.
-----------------------------------------------------------------
El segundo fragmento que os quiero citar es un fragmento algo humorístico y feminista, pero bastante reazlista en muchos casos (no en todos). De cualquier forma, me he sentido muy identificada con la protagonista y me ha hecho sacar una sonrisa. Aquí lo teneis:
(Dins del capítol tretze)
Vam tornar cap a l'entrada del cinema agafats de bracet. En Balthazar no s'havia mogut del cotxe, però quan ens va veure es va alçar i se'ns va acostar amb un caminar tibat. Hauria rigut si no hagués estat perquè en Lucas caminava de la mateixa manera.
-Balthazar- va dir en Lucas arrossegant les paraules-. L'últim cop que et vaig veure em vas clavar un cop de puny a l'estómac.
-L'últim cop que et vaig veure gairebé em vas trencar el nas. Per sort ara som del mateix equip.
-Per sort de qui? Per sort teva o per sort meva? - El to fatxenda d'en Lucas deixava clar que pensava que era en Balthazar qui ho tenia fàcil ara que no lluitaven.- Per cert, una bona carrosseria. Amb aquest cotxe pots anar directe d'una reunió amb el teu banquer a l'AMPA. Es veu claríssim que tens més de cent anys.
-És el cotxe del professor de conducció. -En Balthazar tenia les dents serrades, com si s'estigués controlant per no dir una sèrie de coses.
Em vaig mirar en Lucas suplicant, desitjant que ho deixés estar, però va continuar com si hagués de demostrar alguna cosa a algú.
-Què, no has tingut cap més carruatge motoritzat des que el teu Studebaker es va espatllar?
En Balthazar va somriure satisfet.
-De fet, l'últim cotxe que vaig tenir va ser un Mustang vermell GT-390 Fastback del 1968.
No tenia ni idea de què volia dir tot allò, però es veu que en Lucas sí. L'expressió de la cara li va passar de menyspreu a enveja i finalment a respecte amb una mica de rancor.
-Uau.
-Sí. -En Balthazar va sospirar, s'havien oblidat de l'enemistat que sentien l'un per l'altre.
<<Nois>>, vaig pensar.
-----------------------------------------------------------------
Eso es todo por hoy :)
Nos leemos!
